DESCONNEXIÓ
Ja no recordo en quin moment vas marxar de la terra. Penso que mai havies pertangut a aquest món tan ple d’incerteses, tan mancat d’empaties, tan buit d’emocions desencertades. Tu, que sempre havies tingut paraules sàbies que omplien el meu cor solitari i llegies els meus ulls i esbrinaves els meus més secrets pensaments, sense tenir ni idea de que havien succeït. Però malgrat tota la meva picardia sempre m’havies guanyat en les partides de la vida a escat mat. Des que em vaig casar tots els dies em trucaves per saber com m’havia anat el dia o simplement per escoltar la meva veu. El primer que feia quan entrava a casa era mirar si parpallejava la llumeta vermella del telèfon i això era l’excusa que si no em trucaves tu, et trucava jo. Beneïda rutina. Tantes històries per recordar de quan eres jove i caminaves contenta per Granada amb els teus primers vestits de tirants. El somriure etern d’una Joventut que es va quedar estancada en aquella terra que et va fer tant feliç i que mai v
