DESCONNEXIÓ

 






Ja no recordo en quin moment vas marxar de la terra. Penso que mai havies pertangut a aquest món tan ple d’incerteses, tan mancat d’empaties, tan buit d’emocions desencertades. Tu, que sempre havies tingut paraules sàbies que omplien el meu cor solitari i llegies els meus ulls i esbrinaves els meus més secrets pensaments, sense tenir ni idea de que havien succeït. Però malgrat tota la meva picardia sempre m’havies guanyat en les partides de la vida a escat mat.

Des que em vaig casar tots els dies em trucaves per saber com m’havia anat el dia o simplement per escoltar la meva veu. El primer que feia quan entrava a casa era mirar si parpallejava la llumeta vermella del telèfon i això era l’excusa que si no em trucaves tu, et trucava jo. Beneïda rutina. Tantes històries per recordar de quan eres jove i caminaves contenta per Granada amb els teus primers vestits de tirants. El somriure etern d’una Joventut que es va quedar estancada en aquella terra que et va fer tant feliç i que mai va estar el mateix per molt que haguéssis tornat. És veritat el que diuen, que no s’ha de retornar a un lloc on has estat feliç.

La vida va transcórrer en uns segons, tan ràpid que ja no m’adonava que aquella llumeta vermella no va tornar a fer pampallugues que em bellugaven el cor d’il.lusió. Tan ràpida va ser la transformació que vaig passar de filla a mare en un tancar i obrir d’ulls, mare de la meva filla, mare de la meva mare, mare de mi mateixa, de la nena petita que implorava uns braços que em poguessin acaronar i no els trobava. Em vaig quedar òrfena, no de cos, però si d’ànima. No trobo la teva mirada, en canvi puc veure els teus ulls, no trobo les teves carícies, en canvi puc veure les teves mans. Què li ha passat al teu cabell negre? Ara és blanc com la neu, com la mirada perduda que no troba un lloc per tornar, que s’omple de por i insisteix constantment en tornar-hi a casa.

On és casa teva? M’ho pots dir? Jo et porto. Em mires amb els ulls plorosos i em dius :no ho sé, no me’n recordo. No tens casa ni lloc on puguis estar segura, però el meu cor et farà de llar aquests minuts que puc estar amb tu i on de vegades t’esforces en sentir que va estar a dintre teu.

Moltes nits tinc malsons on m’esforço tant en poder ajudar-te, o també en poder treure’t tot el dolor que representa no tenir records.

On és ma mare? Em preguntes. Qui sap, potser t’està preparant el bressolet per a quan tornis als seus braços, preparant-te l’habitació, aquella que mai havies tingut on no hi hagi cap dimoni que pugui maltractar una ànima tan pura com la teva.

 Déu meu, què m’estas fent? – No ho saps angelet meu? T’estic treient la mare a poc a poc per a què el teu cor ho pugui soportar.

-       Vols dir que podré resistir molt més temps aquesta angunia de veure un cos sense ànima?

-       I tant, perquè si hi ha alguna cosa que no mor mai és la interconnexió d’ànimes fidels a l’amor incondicional. I això passarà a la teva filla i a la resta de les teves generacions. La bondat i la generositat ompliran els buits que puguin deixar aquestes estones de tant de dolor.

El present s’ha convertit ara en el meu més preciat tresor, no pas els records, ni les incerteses del futur. Un arbre, un núvol, un alè de vent , aquella respiració acompassada que em porta melodies aleatòries al meu cap i de sobte, tinc ganes de cantar, com t’agradava a tu tant i que jo escoltava atentament amagada darrera d’una porta.

Estic suspirant, saps per què? Perquè aquest és el primer relat que escric després de la teva marxa del món tangible. Perquè, en certa manera no hi havia ni sang ni tinta que pugués recollir tantes emocions. Perquè no em surten ni les llàgrimes perquè ben bé no sé perquè plorar, perquè encara estas aquí , encara et puc tocar, encara et faig somriure i encara em busques la mirada cómplice que solament tu i jo podíem traduir: I sé que estàs aquí, ha de ser així per força, i que sempre estaràs perquè veritablement l’energia d’un cor tan gran mai es desintegrarà i si ara està perdut és que està buscant un forat per poder ser lliure, com sempre havies anhelat. I el dia que volis cap al teu bressolet jo et cantaré una preciosa caramella que quedarà per sempre com símbol d’una veritable cançó d’amor.

                                                    De mi per a YO                           


 

Comentarios

  1. Q bo Beth. M’ha encantat. Enhorabona per com escrius. Hauries d’endegsr un projecte literari. M’encanta el teu estil. Ja conentarem en directe si vols. Edtsria be. 👏

    ResponderEliminar

Publicar un comentario

Entradas populares de este blog

INSOMNIO

LAS EDADES DEL ALMA . RELATOS.